Història dels Països Baixos
Sota
Carles V,
emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, i rei dels
regnes hispànics, la regió formava part de les
Disset Províncies dels Països Baixos, que incloïa també els actuals territoris de
Bèlgica,
Luxemburg, i algunes parts de
França i
Alemanya. La
guerra dels vuitanta anys entre les províncies i Espanya començà el 1568. El 1579, la part nord de les disset províncies formà la
Unió d'Utrecht,
un tractat on es prometeren suport mutu en la seva defensa contra
l'exèrcit espanyol. Aquest tractat és considerat com la fundació dels
moderns Països Baixos. El 1581 les províncies del nord adoptaren l'
Acta d'Abjuració, la declaració d'independència amb la que les províncies deposaven oficialment
Felip II. La guerra continuà fins 1648, quan el rei
Felip IV de Castella reconegué finalment la independència de les set províncies del nord amb la
Pau de Münster. Parts de les províncies del sud esdevingueren
de facto colònies de la nova república.
